Català
Castellano
baner

El Lleixiu

El lleixiu és un dels gran descobriments de l'època moderna. Va ser obtingut l'any 1785 pel químic francès Bertholet, en un barri perifèric de París anomenat Javel, ell va inventar la fórmula i va descobrir la seva utilització, així com les seves aplicacions com a desinfectant.

A finals del segle XIX, quan el Sr. Louis Pasteur va descobrir que els microorganismes són els causants de les malalties, el lleixiu va experimentar el moment de màxim esplendor, gràcies a les seves propietats com agent actiu antisèptic.

Actualment la lleixiu s'utilitza, no sols en la llar, sinó en mitjans hospitalaris ja que els seu gran poder com a desinfectant li permet ser utilitzat per la neteja de habitacions, en els utensilis en contacte amb el virus de la SIDA, la hepatitis vírica, i qualsevol tipus d'infeccions.

Per tant la lleixiu ha estat, és i serà el desinfectant més enèrgic que existeix en el mercat i el més assequible en preu.

S'entén per lleixiu la solució d'hipoclorit sòdic quan la seva concentració te un contingut de clor actiu no inferior a 35 g/l. ni superior a 60 g/l, amb una alcalinitat total màxima del 0,9% en pes expressada en òxid de sodi.

El lleixiu concentrat és superior a 60 g/l i no pot tenir més de 100 g/l de clor actiu, la seva alcalinitat serà con a màxim total de 1,8% en pes, expressada en òxid de sodi.

El Lleixiu te una normativa pròpia, Real Decret 3360/1983, de 30 de Novembre, Reglamentació Tècnica- Sanitària de Lleixius, modificada posteriorment per el Real Decret 349/1993, de 5 de Març.

No obstant aquesta Normativa preveu que alguns preparats podran incorporar la paraula lleixiu en el seu etiquetatge, sempre que la concentració en clor actiu compleixi la establerta en la Normativa de lleixius.
Per a la cloració del aigua de beguda és necessaria la incorporació de clor mitjançant el lleixiu, el qual ha d'estar autoritzat per al Departament de Sanitat i Consum, i complir amb la Normativa que el regula.